Descompartimentació d'espais

A l’entrada d’avui, la meva companya de pràctiques Àngels i jo, vos explicarem una bona pràctica del centre on acudim cada dia. És anomenada descompartimentació d’espais i és la metodologia base de la línia de treball en el dia a dia de l’escoleta on realitzam les nostres pràctiques. Cal remarcar que és possible gràcies a la predisposició de les professionals, a la infraestructura i els espais del centre, a les ràtios de les aules (19 infants en total) i a l’actitud dels infants.

Es tracta de l’obertura de les portes de les aules i la resta d’espais, la qual cosa facilita que els infants puguin viure a tots els racons del centre i a totes les propostes, així com relacionar-se els uns amb els altres lliurement.

S’obren les portes i també moltíssimes possibilitats d’aprenentatge per als infants, es fomenta d’aquesta manera la socialització de tota la comunitat educativa (equip docent, famílies i infants), es potencia l’autonomia dels petits, i es treballa la presa de decisions i el compartir entre els alumnes de les dues aules (0 - 2 i 1 - 3).

Les mestres s’ocupen de preparar els espais dels passadissos i les aules, és a dir, preparen la zona de joc i per tant, dels aprenentatges, descobriments i experimentacions. Algunes d’aquestes propostes o racons van canviant setmanalment, i altres són fixes. Amb la seva manera de plantejar les dinàmiques renuncien a un excessiu protagonisme per part de la mestra, que es cedit als infants durant tota la jornada escolar.

Persegueixen l’objectiu de “promoure una metodologia activa, que promogui la participació de l’alumne, de manera que el saber sigui cosa compartida i descoberta per l’infant. Cal que les propostes d’activitat siguin flexibles i molt diverses, per poder donar resposta als diferents estils d’aprenentatges: manipulatiu, visual, verbal, auditiu, etc. “ A més, també es cerca la interrelació entre les diferents edats en els processos d’aprenentatge, respectar els ritmes individuals, l’autonomia i la presa de decisions, així com oferir als infants la possibilitat de dur a terme relacions exploratòries i d’imitació. En definitiva, el que es persegueix no és altre cosa que innovar per afavorir els processos educatius dels infants.

Creiem que aquesta pràctica és fonamenta en la importància del treball sobre l’autonomia dels infants i dels contextos d’interacció, sobre les quals parlen, entre altres, autors com Bronfenbrenner, Bruner o Tonucci.

Consideram que es pot incloure entre les bones pràctiques perquè, principalment, és innovadora i té en el punt de mira el protagonisme dels infants i els seus processos de desenvolupament i aprenentatge. Així, creiem que és un molt bona manera per fomentar la igualtat d’oportunitats i treballar de manera continuada i flexible. Tots aquests i altres que ja hem esmentat més amunt, pensam que són trets que caracteritzen la filosofia del centre en la seva recerca per adaptar-se a les necessitats dels infants.

A més, valoram com un fet positiu el consens i les ganes de l’equip docent de seguir millorant i reflexionar al voltant d’aquesta pràctica mitjançant les avaluacions.

Les etiquetes:

4.1 amb aquesta etiqueta pensem que treballem dita competència ja que a través d’aquesta descripció i reflexió de la bona pràctica hem pogut aprendre i identificar més aspectes de la línia de treball del centre per les quals es regeixen les pràctiques que es duen a terme.

Bon pràctica

Al llarg del meu procés de formació, i ara més durant el meu període de pràctiques, m’he adonat de la importància de compartir experiències amb altres professionals, d’enriquir-se de les observacions i aprendre de totes les pràctiques.

Aquestes bones pràctiques que he seleccionat penso que podrien encaixar en el  funcionament del meu centre, per això crec que el seu anàlisi em pot servir per complementar les dinàmiques que s’hi duen a terme i a més penso que amb la selecció que he fet s’engloben diferents àrees importants per treballar amb els infants en aquestes edats com són el treball de l’autonomia,  les relacions i l’intercanvi d’experiències amb els altres, així com l’experimentació i descoberta amb diferents materials naturals i espais.

Pel que fa a la primera bona pràctica que he seleccionat està relacionada amb un espai de la vida quotidiana, el moment del beure. He de destacar que l’autora d’aquest article és la meva tutora de pràctiques de l’escoleta, per la qual cosa en aquest temps m’ha transmès aquesta iniciativa a confiar en les capacitats dels infants i a potenciar el treball de la seva autonomia a partir de moments quotidians, així com a donar-los oportunitats en les que pugin anar treballant aquesta autonomia i en els que es recolzin els seus sentiments de ser competents i capaços.

A la meva escoleta disposen d’un funcionament per beure aigua que comparteix algunes característiques amb el que s’explica en aquesta bona pràctica. En aquest cas no existeix un racó però disposen a l’aula d’una safata en la que hi apareix una fotografia individual de cada infant, sobre la qual hi ha un tassó i una gerra d’aigua al costat de les fotografies i els tassons corresponents. Així els infants tenen la safata a la seva vista i poden demanar aigua, són ells els que agafen el seu tassó i ells els que el tornen al seu lloc després del berenar i el dinar. No es tracta ben bé de la mateixa pràctica, però s’hi poden observar trets similars que afavoreixen el treball de l’autonomia de l’infant i del seu reconeixement, el qual penso que és el més rellevant en els dos casos.

La segona bona pràctica parla del treball amb materials d’experimentació, materials naturals, continus i discontinus, que permeten als infants manipular i descobrir mitjançant trasbalsaments, omplint i buidant, surar i enfonsant-se, observant atentament quins són els moviments que es duen a terme i tenint l’oportunitat d’experimentar a través dels sentits. Què millor que aprendre a partir del plaer de sentir i del plaer de jugar, ja sigui el meu joc o el joc del del meu costat.

La tercera i darrera pràctica seleccionada és una mica més general, ja que parla de l’ambient. En aquest es remarca no sols la importància de l’harmonia, la riquesa i l’estètica de l’ambient físic, sinó del clima que es respira dins el centre, un espai que tingui una personalitat pròpia, que emeti informació i la pugui rebre. Són un cúmul de factors a tenir en compte que penso que condicionen els processos d’ensenyament-aprenentatge que s’hi duen a terme en aquest espai, i als quals se’ls pot afegir molta riquesa a partir de les propostes, les eleccions i les actituds que s’hi duguin a terme en aquests espais.

Es tracta de crear ambients que proposin, que suggereixin i que acullin. Penso que és molt important que es creïn espais on els infants siguin els protagonistes i es puguin relacionar, per tal de conèixer-se a ells mateixos i als altres, on puguin viure els seus temps.

"Algú ha escrit que l'ambient ha de ser una espècie d'aquàrium que reflecteix les idees, la moralitat, les actituds, les cultures de les persones que hi viuen" (Loris Malaguzzi).

Les etiquetes:

4.2 amb aquesta entrada he identificat algunes trets de propostes i dinàmiques que trobo interessants per tal de treballar-los amb els infants i penso que he pogut fer una mica de síntesi dels temes que torbo més importants a tractar, a partir de la comparació d’un parell de propostes.

5.1 penso que aquesta selecció de bones pràctiques me pot ajudar a extreurer-ne els trets més característics de les mateixes per tal d’anar creant-me els meus esquemes d’actuació i estratègies d’intervenció per tal de millorar la pràctica i a l’hora poder introduir propostes de millora que encaixin dins el funcionament del meu centre.

Comparació de jornades

La característica essencial de l’escola de Valldemossa, on estic realitzant les pràctiques, es centra en la metodologia utilitzada: la descompartimentació d’espais. Aquesta manera de treballar implica una determinat funcionament i una organització concreta al llarg de la jornada.

En el transcurs de la jornada cada dia es contemplen certes rutines que ajuden als infants a l’assoliment i interiorització de determinats hàbits i aprenentatges. Es per aquest motiu que es segueix un horari, per tal de destinar el temps necessari  a cada moment, però sempre de manera flexible, ja que es prioritza per damunt de tot el donar temps als petits i respectar els ritmes individuals. En aquest horari s’inclouen tant els moments de joc dels infants com els moments d’atenció a les seves necessitats fisiològiques.

La planificació de les propostes i dinàmiques que es duran a terme es sol fer de manera general de cara a tota la setmana. Entre aquestes propostes s’inclouen els moments destinats a l’experimentació i la manipulació, al temps de l’espai motor, als tallers artístics, als tallers de cuina, als racons que poden potenciar el joc pre-simbòlic, al joc heurístic, a les transicions de materials entre un espai i un altra...tot un conjunt de propostes que es poden incloure dins la idea general del temps per al joc lliure i en un espai de portes obertes, on cada infant pot decidir cap a on vol focalitzar el seu joc, en quin espai el vol desenvolupar i amb quins infants vol relacionar-se i interactuar durant el mateix.

Una vegada realitzada aquesta petita síntesi del funcionament general de l’escoleta de Valldemossa, em centraré en la comparació de la meva jornada amb la de les companyes de l’escoleta Toninaina d’Inca; l’escoleta Huialfàs de Sa Pobla i l’escoleta d’Esporles , amb les que he pogut compartir les vivències del dia a dia.

Després d’aquest intercanvi de informació realitzat, un dels trets que jo destacaria de la comparació té a veure sobretot amb el fet que totes les altres escoletes duen a terme un horari ben delimitat i preestablert, que inclou diferents activitats estructurades que van canviant en funció del dia de la setmana, cosa que es diferencia de la de Valldemossa, que encara que segueixi un horari general, no té marcades unes activitats estructurades per a un dia de la setmana en concret i de manera fixa.

D’altra banda, en relació a les aportacions que es podrien incorporar a la jornada de la meva escoleta, penso que és molt interessant la lectura d’agendes de manera individual amb l’infant, que es realitza a Toninaina, o la implicació que s’ha aconseguit per part de les famílies de l’escoleta Huialfàs que expliquen el que han fet el dia abans amb l’infant a casa i durant el temps lliure, complementant així la informació del dia a dia de l’infant dins el centre, que redacta la seva tutora per fer-la arribar a les famílies també.

D’aquesta manera se li aconsegueix fer a l’infant un reconeixement de la importància del seu temps, les seves vivències i aprenentatges, cap a ell mateix, compartint-lo amb els altres companys i veient com s’implica tant la mestra com la seva família.

A més a més, en concret en el cas de la meva escoleta, el nostre projecte de millora té a veure amb la participació de les famílies, i encara que el canal de comunicació de les llibretes està present en el dia a dia penso que possiblement el seu ús no sigui tan òptim com en els casos anteriors, per la qual cosa aquestes dues pràctiques d’escola penso que serien interessants com a possibles millores.

En relació al moment del bon dia, compartit en el dia a dia de les escoletes de totes nosaltres, penso que potser el format del dia a dia del meu centre es podria enriquir amb algunes aportacions com el moment de “quin temps fa?” de l’escoleta de sa Pobla, en el que els infants analitzen el temps que fa, o els moments de música, amb la capsa de música o cançons,  que es duen a terme en diferents moments del dia a l’escoleta d’Esporles. A més potser es podria plantejar aquesta dinàmica com un moment de participació més activa per part dels infants, per tal d’intentar afavorir i millorar el desenvolupament del llenguatge de cada, el seu sentiment de pertinença al grup i de elaboració de la seva identitat, així com el poder desenvolupar actituds de respecte, escolta i espera cap als altres.

Després d’haver explicat algunes de les dinàmiques que es duen a terme en els seus centres que penso que podrien servir per complementar propostes que es duen a terme en el meu, espero de la mateixa manera haver pogut complementar alguns aspectes de la jornada dels centres de les meves companyes amb l’explicació del dia a dia de la meva escoleta.

Finalment, vull remarcar que la singularitat de la meva escoleta de pràctiques, de la seva metodologia i de la seva planificació aporta molts de beneficis als infants i enriqueix els processos d’ensenyament-aprenentatge que es duen a terme. Tot això fa que me reafirmi interiorment en aquesta riquesa que penso que l’escoleta en la que me trobo té per als infants, així com en el ventall d’oportunitats i possibilitats que m’està oferint i em pot seguir oferint a mi com a practicant dins el meu període de formació.

Les etiquetes: 
4.2 amb aquesta entrada parlo dels trets més característiques de les pràctiques que es duen a terme a la meva escoleta de pràctiques i a més estableixo comparacions amb les jornades d’altres escoletes, per tal de poder aconsegiur un enriquiment.

3.2 en aquesta entrada faig referència  diversos punts de l'organització del meu centre de pràctiques i a partir d'aquesta descripció estableixo algunes comparacions o aportacions amb els de les meves companyes

El meu cas: el perquè d'una reacció.

La situació d’aula de la que parlaré es va desenvolupar a la sala de psicomotricitat de l’escoleta de Valldemossa.

Hi havia un parell d’infants jugant a l’espai motriu. Tots ells compartien materials i jocs. En un moment determinat, es van posar al meu davant A. i Is..

En aquell moment A. estava tombada damunt uns mòduls de psico, sense molestar a ningú i Is. es va atracar a dir-li que es llevés. Ho va fer una vegada darrera l’altra en repetides ocasions i cridant. Jo un parell d’aquestes vegades li vaig explicar que A. no l’estava molestant i que ara era ella que en aquell moment estava allà, que per utilitzar el material li havia de demanar i en el cas que no li volgués deixar, li havia de donar un temps a la seva companya  perquè pogués jugar i esperar per utilitzar-lo ella després.

D’aquesta manera i després d’uns minuts de trobar-se en aquesta situació quan Is. es va atracar més i més per a seguir “importunant” a A., aquesta va reaccionar mossegant-li la mà.

En aquest moment va aparèixer la mestra, E., que va intervenir davant aquesta situació. La mestra va agafar a Is. i va cridar a A. per tal que s’atraqués. A continuació va ajudar a Is. a explicar-li a A. que amb el que ella havia fet li havia fet mal i que no ho havia de fer això, per tal que veiés el mal que tenia ara Is., que seguia plorant i tenia la marca de la mossegada a la mà.

Reflecteix així la importància que la mestra li dóna no sols que els infants aprenguin a no fer mal sinó a ajudar-los a ser conscients que les seves accions poden afectar i interferir en els altres. Treballa així els inicis de desenvolupament de l’empatia, encara que per l’etapa de desenvolupament en la que es troben són principalment infants egocèntrics.

D’aquesta manera, va acompanyar a Is. a posar-se aigua a la mà i després la va acompanyar de nou fins a la sala de psico.

He de destacar que encara i que sí que va agafar a Is., que era qui tenia mal en aquell moment, i va intentar explicar a A. que el que havia fet no estava bé, la mestra tenia clar que el que havia passat havia estat conseqüència de que Is. estava molestant a A..

Encara que A. sigui una nina que sol tenir aquestes reaccions amb freqüència, en els que sol pegar o mossegar, és cert que la seva actuació no havia estat bé, però que no es tracta d’una situació com les habituals, ja que normalment és ella que directament va cap a l’altra, sense una causa aparent, i en aquest cas es tractava d’una reacció a una situació prèvia.

Penso que el més important és que primer de tot va creure convenient prestar atenció a l’infant que tenia mal i demanava ajuda, per tal d’atendre les seves necessitats en aquell moment, reflectint així la seva idea de treballar per tal que els infants sigui capaços de posar paraules allò que senten. Com es sentiria Is. si a més de tenir mal no sabés com explicar-li a al seva companya que no vol que li torni a fer, que li ha fet mal i que per això està plorant? Fins a quina punt centrem les nostres intervencions en oferir-los eines i opcions per a fer-ho?

Però d’altra banda, la mestra no es va deixar dur per les impressions del que passa habitualment. Primer de tot va atendre a l’infant que plorava i li va ajudar a posar paraules a les seves emocions del moment i a saber dir “no”, però d’altra banda s’havia aturat a observar la situació i no havia jutjat ni etiquetat a l’altra infant de forma precipitada, deixant-se dur per el que fa habitualment.

Es tracta d’aturar-se a pensar: l’infant que fa mal, per què ho fa? Quin motiu la dut a comportar-se així? Quines emocions viscudes li han fet reaccionar d’aquests manera?

La mestra  era conscient dels esdeveniments que havien desencadenat en aquella reacció. Pel contrari, la seva intervenció amb  A. hauria estat la mateixa si la mestra no s’hagués aturat a observar detingudament el que havia passat en aquella situació en concret? Si no hagués observat  el comportament dels dos infants i hagués actuat sols en funció del resultat final, la seva actuació hauria estat la mateixa?

Després d’analitzar aquesta situació em plantejo com d’important és que els adults no intentem valorar les situacions i els conflictes viscuts per els infants amb el mateix concepte de justícia amb el que valorem les nostres situacions. 

Les etiquetes: 
4.1 penso que amb l’elaboració d’aquesta entrada he pogut establir relacions entre allà que havia observat en una intervenció de la mestra i els possibles fonaments teòrics i creences que l’havien portat a actuar d’aquesta manera i no d’una altra.

4.3 amb l’estudi del cas observat he pogut pensar una mica al voltant del perquè de les actuacions dels infants i de les seves reaccions, així com analitzar el perquè de la intervenció de la mestra a partir de l’observació detallada d’un moment concret.